12.16.2006

A la Muerte de un Canalla

Un poema per Xile

A la Muerte de un Canalla

Per: Mario Benedetti (data de publicació:10/12/2006)

Los canallas viven mucho, pero algún día se mueren

Obituario con hurras
--------------
Vamos a festejarlo
vengan todos
--------
los inocentes
los damnificados los que gritan de noche
los que sueñan de día
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
-------
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ladrón
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
---------
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
---------
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponernos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
--------------
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto cualquiera
------
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda

12.14.2006

Memòria

Fa ja alguns anys, quan era tan sols un xiquet, vaig escoltar per primera vegada una cançó que porta per títol “Te recuerdo Amanda”, i amb la curiositat que tots els xiquets tenen, vaig tardar poc en esbrinar que el seu autor era el aleshores desconegut per mi Victor Jara. Aquella va ser la primera vegada que vaig sentir parlar del dictador Pinochet, el seu assassí.

No vaig viure el colp d’estat de Pinochet, ja que l’11 de Setembre de 1973 restaven encara uns quants anys per a que anara jo pel món, però des del descobriment d’aquell dictador, que per sorpresa meua encara vivia, vaig anar coneixent Salvador Allende, Pablo Neruda, i tantes macabres històries com la de la Caravana de la Muerte, o els detalls de la mort de Victor Jara i els d’altres milers de Xilens.

No sóc cap entés en història, i menys sud-americana, així que no tinc intenció ací d’analitzar ni la implicació dels Estats Units en el colp, quins van ser les errades d’ Unidad Popular, o com podríem relacionar la dictadura de Pinochet amb tantes altres, sobretot amb al que més prop hem viscut nosaltres. Des d’ací, només vull fer-li un modest homenatge a tots aquests demòcrates assassinats sota la dictadura feixista de Pinochet, i sota tantes altres dictadures, un homenatge a tots aquells demòcrates que van donar la seua vida per somiar i treballar per una altra realitat possible, i sense ànim de ser màrtirs, van defensar les seues idees pacíficament front el totalitarisme.

La història s’escriu dia a dia, i la mort de personatges tan indesitjables com Pinochet ajuda a passar pàgina, però la memòria col•lectiva és necessària per construir el futur d’una altra manera i no ensopegar amb les mateixes errades del passat. És moment de mirar endavant, però això no pot significar l’oblit d’aquells que van morir per defensar allò que ara gaudim.

En el moment en el que s’està debatent la descafeïnada llei de memòria històrica al congrés Espanyol, i que Pinochet ha sigut homenatjat per l’exercit xilè amb grans honors, no és tolerable que un grup polític democràtic que recentment ha condemnat les morts de Pinochet i el seu règim, no condemne la dictadura que l'Estat Español va patir anys abans, ni reconega que els familiars de les víctimes d’aquella dictadura, com a mínim, tenen dret a saber on es trobem els seus avis i poder fer-los el seu personal homenatge.

"Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen, ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos"

"Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo, abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor"

Paraules d’Allende al Palacio de la Moneda mentre era bombardejat per l’exercit.





al youtube

12.04.2006

Bandes Sonores

Tots tenim cançons que ens porten al cap molts records, records d’altres temps més o menys llunyans, d’instants importants o no tan importants i fins i tot moltes vegades d’altres vides, altres moments en que la nostra vida res no s’assemblava a el que ara és. Estic totalment d’acord amb qui pensa que no s’ha de viure de records, però és obvi que tindre records és sinònim d’haver viscut, records és sinònim d’història, la nostra, aquella que moltes vegades oblidem o fins i tot arribem a negar-nos.

Un poble no pot construir el seu futur amb un mínim de dignitat, justícia i trellat si desconeix la seua història, la seua memòria... i de la mateixa manera les persones hem de conèixer la nostra historia, somriure amb aquells somnis que potser mai no es van fer realitat però que valia la pena imaginar-se’ls, gaudir d’aquella ingenuïtat i aquells descobriments que sense gairebé adonar-nos-en hem anat fent etc. La memòria mai no és imparcial (ni la de les persones ni la dels pobles) ni ho pretenem, perquè els sentiments difícilment són imparcials...

Jo, que sóc home de poca memòria (o almenys d’una memòria prou desorganitzada per dir-ho d’alguna manera), de tant en tant em sorprenc amb un somriure quan sonen uns acords determinats i moltes vegades una lletra que cantes de sobte i que ni tan sols recordaves haver-te sabut mai. I recordes aquells vespres de novembre, aquells viatges especials, aquelles llàgrimes, aquelles cerveses, aquells ulls (o més bé els que tu posaves quan els veies)... tantes i tantes coses que uns instants abans no hagueres reconegut com a teues i que de cop i volta tornen a estar davant teu, tan reals...

La nostra història és necessària, i la música imprescindible per recordar-la, recordar-la sense cap intenció de tornar a repetir-la, ni molts menys tristesa per haver-se modificat amb el temps, però sí amb la intenció de caminar cap endavant amb les mateixes ganes amb que has caminat cap al present, i tant important com això és tindre una banda sonora d’eixa pel·lícula, la nostra...

La música ens anima a fer (present), a recordar (passat) i somiar (futur)...

12.03.2006

Caça de Bruixes


Senyores i senyors la Caça de Bruixes ha començat!!!


Quan pensavem que era impossible que als informatius de Canal 9 isquera cap altre partit que que no fos "lo PP" senyores i senyors, Esquerra Unida del País Valencià i el Bloc Nacinalista Valencià han passat a la primera plana dels informatius de canal nou (lo justet, això sí), i ja tenim la nova amenaça que vol acabar amb la Comunidad Valenciana i con todos los valencianos de bien, i és que només han calgut unes horetes des que és donara el vist i plou per part del BNV i EUPV a l'acord preelectoral per a concorrer junts a les eleccions valencianes i en paraules del senyor potaveu del Partido Popular la plataforma Compromís pel País Valencià és la nova Batasuna, sí senyor!! Visca el trellat dels polítics valencians!!


Com a valencians ja n'estem acostumats, i encara que el camí cap a les eleccions serà llarg, paga la pena que s'ho pillem amb humor, perquè segurament serà divertit... i qui per a l'humor que el mestre Xavi Castillo i el seu "Adéu PP". (si te'l vols descarregar prem ací i segueix les instruccions Download )


que no siga res...



Per cert, quant tardarà el senyor Cesar Vidal en parlar dels grups terroristes de pancatalanistes que volen acabar amb la identidad de los valencianos i imponer su inexitente País valenciano? jo aposte que menys d'una setmana...

CONAMA 8

El passat dimarts 28 de Novembre vaig poder assitir (junt amb uns altres companys de facultat), després d’una matinada inhumana, al CONAMA (congrés nacional de Medi Ambient) que se celebra a Madrid cada 2 anys i que enguany compleix l’edició número 8. El CONAMA és un lloc de trobada d’empreses, institucions, ong’s, partits polítics, associacions etc. Que treballen o tenen alguna relació amb el medi ambient (que no vol dir que els preocupe el medi ambient) i on es fan nombroses conferències de temàtica ambiental.

Després d’eixir a les 5 del matí del Cap i Casal, arribàrem a Madrid a les 10 del matí, a bona hora per assistir a la primera taula redona del dia, “Los jóvenes ante el reto de la sostenibilidad”. D’entre els quatre ponents va haver una que em va fascinar especialment, Diana Ponce de León, membre de la junta directiva de Geòlegs del Món, que va explicar la seua tasca en Llatinoamèrica en prevenció de desastres naturals i gestió dels recursos naturals de les comunitats. A més, dins la mateixa taula redona vaig poder assitir a més d’una discussió com a mínim curiosa i en molts casos prou demagògica entre alguns ponents, concretament entre Leopoldo Reaño, secretari de medi ambient de Nuevas Generaciones, el valencià Herick Campos, de les juventudes socialistas i per sorpresa i des del públic Sergio Ramos, un dels secretaris de Nuevas generaciones. Entre acusacions sobre corrupció urbanística d’uns i altres va acabar el matí.

La conferència de la vesprada va estar molt més entretinguda ja que anava sobre el paper de la universitat dins la sostenibilitat, i van ser especialment interessants les crítiques d’alguns professors de diferents universitats, en especial Jordi Bruno (de la UPC) que en la seua intervenció en la que va deixar molt clar que segons el seu punt de vista, la universitat actual és molt retrògrada en molts aspectes. Si us interessa alguna de les conferències o taula redona podeu entrar ací podeu entrar ací.


Al marge d’aquestes dues conferències vaig poder visitar gran quantitat d’estants de les associacions, empreses etc. que participaven al congrés, de les quals vaig arreplegar nombrosa documentació (llibres i DVD’s inclosos). Podria escriure i reflexionar sobre moltes de les coses que allí vaig poder vore, com per exemple la curiosa representació valenciana al congrés, que es va limitar a poc més que un estant de la Xarxa de municipis cap a la Sostenibilitat de la diputació de valència i on participen les reciclats d’Unió Valenciana que es van integrar en el PP- Valeri eustaquio (amb aquest vam poder parlar en persona), Julio Chanzá, Fernando Giner- però que no han deixat el terrorisme cultural, també conegut com a blaverisme... que un pot reflexionar i dir: "com facen el mateix amb el medi ambient que amb la llengua que parlem els valencians la portem clara..."

Anècdotes a banda, crec que paga la pena fer una reflexió sobre quin és el tipus d’empresa privada que hi havia als estants, i és que, al marge de les institucions públiques, associacions ecologistes etc. Les empreses privades allí presents eren per posar un exemple, Acciona, Movistar, adif, renfe, ferrovial, endesa, Red electrica etc., mentre que no hi havia cap empresa mitjana o xicoteta que no es dediqués a la construcció, energia, telecomunicacions etc.

Potser es poden traure deferents conclusions a aquest fet. No negaré que és molt important que les grans empreses dels grans sectors estiguen implicades en la conservació del medi ambient i la sostenibilitat, però realment, aquestes empreses ho estan?. Allò verd ven, i ara de sobte les grans multinacionals se n’han adonat del gran mercat de l’etiqueta verda i han clavat la mà. Per posar un exemple, fins ara una de les raons per les quals les energies renovables han tingut tants entrebancs ha sigut que eren massa democràtiques i qualsevol podia tindre a sa casa les seues pròpies plaques solars o aerogeneradors a xicoteta escala, hui en dia ja tenim al nostre territori els parcs eòlics i solars més grans d’Europa (que en part és una bona noticia) que casualment són de les mateixes empreses que anys arrere ens han estat convencent de la necessitat de posar centrals tèrmiques...

No sé, cadascú que traga les seues conclusions...