Mar

Quan vivia a Ferrara de tant en tant anàvem a sopar a una "mensa" universitària molt barata en la que feien unes pizzes més que competents. Allà, una dóna molt peculiar amassava i et posava allò que volies a la pizza mentre parlava de mil coses alhora cridant de manera considerable. Era diguem-ne, una dona molt peculiar.

Un dia la dóna va confondre el meu valencià amb portugués (supose que en veure que no parlàvem castellà va pensar que era portugués) i em va preguntar sobre el meu lloc de naixement. Després d'explicar-li on es parlava català i totes aquestes explicacions sobre llengua que sempre ens toca fer per intentar treure de la invisibilitat la nostra parla i cultura quan estem lluny de casa (i de vegades no tan lluny), la dona va continuar la la seua, i em va confessar que em va preguntar si era portugués perquè el seu gran somni era poder vore l'oceà Atlàntic, i em va textualment "després de vore el gran oceà ja puc morir tranquil·la".

Curiós com a mínim, i estrany també tenint en compte que tampoc no estem parlant d'anar fins al Pacífic, que Itàlia i l'atlàntic tampoc no estan tan lluny, però ve, la dóna era realment peculiar.

A mi pot ser no em fa tanta il·lusió com a aquesta cuinera italiana, però ganes en tinc i moltes. En unes hores agafe l'avió cap a Vigo per passar 2 dies en una campanya oceanogràfica per l'Atlàntic i crec que estic inclús nerviós. Ja vos contaré i penjaré algunes fotos :-).

Salut!