Fred

Ahir, coses de la vida, vaig coincidir amb una persona amb qui hi havia coincidit durant uns dies a un camp de refugiats a Lesbos el Nadal de 2015. Havíem parlat després però no ens havíem tornat a trobar físicament i va ser inevitable parlar del després i de la nostra nul·la implicació actual amb el tema. De com vam pensar a tornar-hi, la difusió que en vam fer (ella més que jo), l'intent d'implicació una vegada tornats a Barcelona i com la vida, la feina, família i altres lluites ens havien fet espectadors d'allò que tan intensament i amb tanta impotència vam viure allà. 

Què en saps de Moria? Que encara hi ha molta d'aquella gent malvivint i morint de fred allà, que tot ha anat a pitjor. 

Quatre anys després he recordat la fredor d'aquella mar, i d'aquelles nits, té calent, foguera i ulls posats en el que es veia de la costa de Turquia. 

Aquell matí en el qual, mig malalt, vaig saber que Frontex havia deixat morir de fred dues persones, les notícies de la mort d'aquell nadó al camp de Moria i el cos d'aquella nena que va aparèixer a la platja que devia tenir l'edat que té Elies ara mateix. 

I la vida, tanta vida i esperança enmig de la por i la mort de tanta gent. 

I nits de converses amb ouzo a la sang, com per normalitzar-ho tot i oblidar per un moment aquelles situacions del matí, sabedors de les nostres sorts. 

Res no ha canviat o ho ha fet a pitjor. El fred, la mar i l'esperança dels ningú.